“L’ÀNIMA DE LES FLORS” de Joan
Maragall
Aquelles dues flors que hi ha posades
al mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?
Qui sia, tant si val.
Aquelles dues flors no estan pas tristes,
no,
no: riuen al sol.
M’han
encantat així que les he vistes
posades a morir, mes sense dol.
“Morirem aviat, lluny de la planta
-elles
deuen pensar-;
mes
ara nostre brill el poeta encanta,
i això
mai morirà.”
Reflexió i opinió personal:
Al principi de la recitació, estava molt nerviosa i se m'oblidaven les paraules però, a mesura que passava l'estona, els nervis minvaven. Vaig tenir dificultats amb els pronoms els quals no els vaig poder vocalitzar correctament. No sabia que fer amb les mans, per això vaig optar per la posició inicial (esquena recte i braços rectes cap avall). El volum inicial era molt baix però, quan ja anava per el quart vers, era el correcte.
Com ens van dir en el treball de Identitat i Territori, vaig posar-me al centre de la classe i sense res davant que fes de barrera. I, a casa, ho vaig preparar prèviament uns quants cops.
El full d'autoavaluació que la professora ens va donar just després de recitar m'ha servit per veure els meus punts forts i febles (què haig de continuar fent i què haig de millorar).
