Música: Treball d'un concert d'orquestra simfònica

 

A música, la professora, ens va donar l'oportunitat d'anar a una orquestra simfònica per poder posar a la pràctica tot l'après a les sessions anteriors.

 

Un grup de companyes i jo, vam decidir anar el divendres 26  d'Octubre a veure: L'OBC i Txaikovski, a l'Auditori de Barcelona.

 

Allà vam escoltar el concert i anotar tot el que la professora ens manava.

 

Per mi, ha sigut una experiència única ja que m'agrada escoltar els sons dels instruments i aquest ha sigut l'únic concert al qual he anat.

 

Ho tornaria a repetir! 

 

 

 

 

 

Fotografies fetes per Cristina Allepuz 

Música: Instruments de percussió de l'orquestra simfònica

A música, no ens em oblidat dels instruments de percussió de l'orquestra simfònica:

Definició:

Un instrument de percussió és la família d'instruments musicals més gran que existeix, ja que aquesta té un gran nombre d'instruments amb característiques molt diverses. generen el seu so pel xoc que produeixen uns percussors (maces, baquetes, martells, mans, etc.) contra una superfície, que pot ser de materials molt diversos (metall, fusta, pell, polímer, etc.).  Els percussors emprats en la majoria d'instruments de percussió és la baqueta, encara que normalment es toca amb més d'una a excepció d'alguns instruments.

Poden ser:

- Timbales: és un instrument musical membranòfon de la família de percussió. S'usa habitualment en plural, timbales, ja que solen tocar-se en grups de com a mínim dues o més timbales, en la que cada timbala executa una nota determinada de l'escala musical. N'existeixen de molt petits i de molt grans, amb afinació determinada o indeterminada, amb un contrast entre greus i aguts sense una afinació concreta.

Es van incloure a les orquestres per a ús exclusiu en l'acompanyament de les trompetes, sent instruments transpositors ja que sempre s'escrivien en re (agut) i la (greu), i encara que eren difícilment afinables.

- Caixa: La capsa, també anomenada guitarra, caixa fosca, tarola o moquet, és un instrument musical xilòfon. Ambdues cares del tambor estan tancades amb membranes i la inferior és travessada per una faixa de cordes metàl·liques tibades, anomenades bordons. Al copejar sobre la part superior, la vibració d'aquestes cordes produeix un so metàl·lic i estrident, molt diferent al d'un tambor comú.

El timbre varia segons quin sigui el material de construcció, i el to segons l'amplada i tensió (com més ampla i destensada, més greu sona). Es toca amb baquetes de fusta o amb escombretes metàl·liques.

S'utilitza com a instrument sol o bé com a part de la bateria.

- Bombo: és un instrument musical de percussió, membranòfon, consistent en un tambor gros que es colpeja amb una maça, produint un so greu d'afinació indeterminada. La seva funció principal, en qualsevol formació, és la de marcar els temps forts i de vegades fa de baix. També s'utilitza per produir efectes sonors especials com imitar trons, trets o similars.

A l'orquestra simfònica descansa sobre un cavallet i està col·locat inclinat.

- Plat: és un instrument musical de percussió, idiòfon i de so indeterminat que consisteix en un disc de metall lleugerament còncau. Els plats poden tocar-se fent-ne xocar un contra l'altre o bé amb varetes metàl·liques, baquetes o maces.

El so dels plats depèn, a més de la tècnica emprada per a fer-los sonar, de la seva construcció (l'aliatge de què estan fets i la seva mida).

- Gong: és un instrument de percussió. Es tracta d'un gran disc metàl·lic (habitualment, de bronze) amb les vores corbats (generalment cap a dins), que es percudeix amb un mall. La majoria tenen una elevació en el centre, situant el punt en què s'ha de colpejar i serà el punt d'origen de la vibració que genera so, en general, greu i lúgubre. No obstant això, tot i ser un instrument relativament gran, té moltes possibilitats de matisos: des d'un planíssim a un fortíssim.
El gong pot estar afinat o no, per la qual cosa, pot generar tant sons determinats com indeterminats.

- Pandereta: és un instrument musical de percussió que està format per un cercle de fusta, que té fixats uns sonalls rodons dobles, i una membrana subjectada, ben tibant a la vora del cercle. És, doncs, a la vegada, un instrument membranòfon (es classifica en el grup dels ,tambors de marc sense mànec) i idiòfon (entre els sonalls fixats a un marc).

Modernament, es construeixen panderetes amb el marc metàl·lic, d'una forma no circular que afavoreix en control de l'instrument, i sense la membrana, de manera que esdevé un instrument exclusivament idiòfon.

A vegades pot ser l'instrument principal de l'obra musical.

- Triangle: és un instrument de percussió de metall, pertanyent al grup dels idiòfons, perquè el so resultant és fruit de la vibració del metall després de ser copejat amb la baqueta metàl·lica quasi sempre. És una barra cilíndrica d'acer doblegada en forma de triangle, amb la particularitat que un dels seus vèrtexs queda obert. Normalment, en el vèrtex superior, es lliga una cordellina perquè quedi suspès en l'aire i vibri bé. El so és d’altura indefinida, el que no significa que no generi notes determinades.

Permet que un sol sigui escoltat per sobre de l'orquestra simfònica.

- Glockenspiel: és un instrument de percussió format per làmines metàl·liques afinades, per tant és un instrument de so determinat. És un instrument de la mateixa família del xilòfon (com el vibràfon o la marimba), però es diferencia de la resta perquè no té els tubs ressonador a les làmines.

És de so determinat ja que pot executar notes de diferent altura. Té una extensió sonora de dues octaves i mitja, des d'un La greu al do8, tot i que hi ha versions que parteixen del fa greu. Es toca de forma horitzontal amb dues baquetes dures. A partir del sègle XIX, el glockenspiel és incorporat habitualment a l'orquestra.

- Campana: És un instrument musical de percussió i un idiòfon, la seva forma és de copa invertida y aücada que ressona acústicament i vibra al ser colpejada. Emet el so gràcies al  batall, generalment suspès dins de la pròpia campana, es vertical i compost d’una vara anomenada canya i acabada en una bola que es la que colpeja l’instrument.

Es fabriquen generalment de metall fos, sobretot de bronze, però existeixen petites campanes decoratives que es fan de ceràmica o vidre.

- Cròtals: són un instrument musical de percussió fet amb bronze. Són formats per dos objectes idèntics o semblants que es fan xocar entre ells amb un gest similar a un pessic.

- Castanyoles, postisses o palillos són un instrument idiòfon de percussió que consisteix en dues peces que es fan repicar l'una contra l'altre. El material de què estan fetes pot ser molt divers: fusta, vori, metall, i actualment s'ha introduït la utilització de resines i plàstics sintètics.

El to de les castanyoles depèn d'una part del material i de l'altre de la mida: com més grosses són, més greu sonen.

Paral·lelament, un instrument similar i amb el mateix origen, els cròtals.

- Xilòfon: és un instrument musical de percussió d'origen africà. Està format per 42 làmines de fusta de canya de bambú o altres tipus, disposades en forma de teclat de piano que formen tres octaves i mitja.

Per a tocar aquest instrument s'utilitzen unes baquetes amb bola de fusta i plàstic dur, a vegades recobertes d'una capa de cuir.

Els registres utilitzats són: baix, alt i soprano.

Un exemple d'orquestra simfònica d'instruments de percussió és:
 

Música: Instruments de vent-metall de l'orquestra simfònica

A música, a continuació em treballat els instruments de vent-metall de l'orquestra simfònica:

Definició

Els instruments de vent-metall són aquells instruments que tenen una embocadura de broquet. Els seus sons diferents s'obtenen per la combinació de les diferents pressions que els llavis fan en vibrar dins del broquet i -en els instruments moderns, a partir del segle XVI, d'algun mecanisme que permet modificar la llargada total del tub. Aquestes mecanismes han estat, essencialment, tres:

· Forats practicats en el tub, a la manera dels instruments de fusta com en el cas de la corneta renaixentista i barroca.

 · Una colissa lliscant, com en el cas dels sacabutxos i del trombó de colissa.

 · Vàlvules, normalment tres, que tant poden ser giratòries com, majoritàriament, de pistons.

La progressiva incorporació d'aquests mecanismes als instruments d'aquest grup va permetre ampliar enormement les seves possibilitats, especialment permetre que fossin completament cromàtics, i ampliar la seva tessitura.

 

Poden ser:

- Trompeta: és un instrument musical de vent, pertanyent a la família dels instruments de vent-metall o metalls, fabricat en un aliatge de metall. El so es produeix mitjançant la vibració dels llavis de l'intèrpret en l'embocadura a partir de la columna del aire (flux d'aire), embocadura que està acoblada a un tub corbat que acaba en un pavelló. El músic que toca la trompeta rep el nom de trompetista.

Hi ha diferents tipus de trompetes: la més emprada està afinada en si♭ (bemoll), i és un instrument transpositor, i la més familiar per a nosaltres és la trompeta en do, que no és transpositora. També hi ha trompetes afinades en fa, en la i en mi♭.

L'embocadura de la trompeta, té una perforació interior en forma de copa en U. Això fa que la sonoritat de la trompeta sigui més vibrant, i menys càlida que la d'altres instruments, com per exemple, la trompa. El tub de la trompeta, que pot ésser de diferents aliatges, com per exemple de coure, tret de la part del pavelló que és cònica, està constituït per un tub cilíndric, fet que en combinació amb les característiques de l'embocadura li confereixen a l'instrument el timbre i potència sonora característica.

- Trompa: és un instrument de metall circular d'uns 35 cm. de diàmetre amb l'embocadura i les palanques en la part superior i un extrem molt acampanat o pavelló en la part inferior. La part central l'ocupen tres o quatre vàlvules generalment giratòries, que es manegen amb la mà esquerra, i cantarelles addicionals. S'agafa amb la mà dreta en el pavelló. Tancant parcialment l'entrada del pavelló es baixa l'afinació; si s'obri per complet es puja, la qual cosa atorga a l'intèrpret un cert control sobre les notes que puguin estar desafinades. Si es tanca per complet l'obertura amb la mà es produït un so asordinat o apagat.

L'instrument sol construir-se amb llautó i de vegades es platea o es niquela. També hi ha trompes fetes de plata alemanya, coure i, més rarament, plata.

La més comuna és un instrument doble en fa/sib que incorpora una trompa en fa d'una longitud aproximada de 3,65 m es toca en els registres de tenor i contralt. Amb una trompa contralt en sib d'uns 2,75 m. També es troben trompes simples en Fa. El que es troba amb menys freqüència en l'estranger encara que sí a Espanya són els instruments contralt en sib. I més rar és ja en tot el món trobar trompes dobles contralt en Fa/Fa, o soprano en sib/sib, així com trompes triples contralt en Fa/sib/Fa.

Encara que xicoteta, l'embocadura de la trompa és llarga i en forma de con. El tub principal de l'instrument és també cònic en la major extensió possible. El so de l'instrument és llis, líric i suau en la seua tessitura escrita més característica de fa2 a fa4 (que sona una quinta més greu, sib1 a sib3).

- Trombó: és un instrument musical aeròfon de la família de vent-metall. El so es produeix gràcies a la vibració dels llavis de l’intèrpret en la part denominada boqueta a partir de la columna de l’aire (flux de l’aire). Les diferents notes s’obtenen per el moviment d’un tub mòbil, denominat vara, allargant la distància que l’aire en vibració ha de recórrer, produint d’aquesta manera sons que també es poden controlar amb una major o menor pressió de l’aire bufat per l’intèrpret en la vara. També existeixen trombons amb vàlvules.

Interpreta passatges solistes. En la família del trombó hi ha moltes variants amb diverses tessitures i mesures. En la orquestra s’utilitza el trombó tenor i a vegades el baix.

- Tuba: és un instrument de vent-metall constituït per un tub de més de tres metres de llarg, normalment de coure, blegat sobre ell mateix i amb perforació cònica, perforació que es fa especialment ampla cap a la part del pavelló.

L'embocadura de les tubes té forma de copa. Incorpora pistons i, a causa del seu volum, es toca assegut. La funció de les tubes a l'orquestra sovint es reserva a fer de baix dels trombons, essent un instrument poc utilitzat com a solista.

Existeixen diferents afinacions dins de les tubes, les més comunes són Fa, Mi♭, Do o Si♭. Però la més comuna és la tuba contrabaix, afinada en Do o en Si♭. Les següents per ordre de tamany és la tuba baixa o Bombardó, afinada en Fa o en Mi♭, una quarta o quinta més alta que la contrabaix.

- Fiscorn: és un instrument de vent metall format amb una embocadura de broquet, vàlvules i tub cònic, de la família dels saxhorns.

Els fiscorns de la cobla són saxhorns barítons afinats en Do i amb la configuració típica de la banda: amb el pavelló o campana que mira cap endavant, com un gran bugle. Els intèrprets del fiscorn es designen com a fiscornaires o simplement com a fiscorns.

Actualment es troba en formacions musicals a Catalunya ja siguin cobles o grups de música tradicional.

 

Música: Clavicèmbal de l'orquestra simfònica

A música, ens em centrat en el Claricèmbal de l'orquestra simfònica:

Què és?

El clavicèmbal és un instrument musical de teclat i de cordes polsades afinades a la octava. La corda es posa en vibració amb un petit mecanisme que té una pua que pinça lateralment la corda. A través dels martinets al prémer una tecla s'activa aquest mecanisme.

Esdevingué indispensable en l'acompanyament de pràcticament totes les peces musicals, formant part dels instruments del baix continu.

Permet canvis de volum només variant la intensitat de pulsació de les tecles.

Un exemple d'orquestra simfònica del claricèmbal és:

Música: Intruments de vent-fusta de l'orquestra simfònica

A música, em continuat amb els intruments de vent fusta de l'orquestra simfònica:

Definició

Els instruments de fusta, també dits instruments de vent-fusta, són aquells instruments de vent (aeròfons) en què el so es produeix bufant contra un bisell o a través d'una canya, que pot ser doble o simple.
Els instruments de fusta són una subsecció de l'orquestra simfònica, dins la secció de vent.

Poden ser:

-        Flauta travessera: pot ser de diversos materials com fusta, or, plàstic, alpaca (plata alemana) i podem trobar de forma completa o combinada la plata, l’or i el platí. 

El disseny de l’embocadura canvia segons les necessitats del flautista.

El seu registre bàsic és de tres octaves i va des del do3 fins el do6. Però pot ampliar-se fins a tres octaves i una cinquena justa, des del si2 fins el fa#6. La nota greu addicional s’aconsegueix mitjançant una clau addicional (per aconseguir arribar al si bemoll, per exemple), i l’extrem agut (la cinquena justa que va del do#6 al fa#6), s’aconsegueix mitjançant l’execució d’harmònics, tècnica que depèn de la capacitat del qui el du a terme, que ha de ser adquirida mitjançant la pràctica i un estudi rigorós de la sonoritat. 

-        Flauta contralt: és de fusta.

La seva embocadura és de bisell (formada per un forat amb la vora afilada).

La flauta contralt en fa sona una quarta més greu que la soprano en Do.

-        Flautí, també anomenat, picolo: pot ser de materials com la fusta i el metall.

La seva embocadura és directa.

Està afinat en do però el seu registre és tan agut que a la partitura s’escriu una octava per sota de les notes que realment sonen. És l’instrument més agut de l’orquestra. La seva sonoritat és millor en els registres mitjos i aguts. Els greus del flautí no tenen la qualitat tímbrica dels aguts de la flauta travessera i en els registres sobreaguts el seu so pot arribar a ser estrident.

-        Fagot: tots són de fusta, menys un que està fabricat amb coure.

Té una llengüeta doble de perforació lleugerament cònica, fet de fusta i format per la conjunció de dos tubs paral·lels.

Està afinat en 3 octaves i mitja i es pot dividir en 4 registres: greu, mitjà, agut i sobreagut.  

-        Contrafagot: és de fusta excepte el tudell y el pavelló que són de metall.

Té una llengüeta doble i es format per un tub de 6 metres doblegat tres vegades sobre si mateix, convertint-se en un instrument amb una longitud de 1,60 metres.

És com el fagot, la mateixa extensió però amb una octava més greu.

-        Clarinet: és de fusta dura fosca encara que els clarinets baixos i els contrabaixos també porten una quantitat considerable de tubs i pavellons metàl·lics. 

Té una llengüeta simple.

El clarinet normal està afinat en si bemoll, és de tres octaves i mitja; la nota més greu és re. 

-        Clarinet baix: és de fusta (com el clarinet).

Té una llengüeta simple unida amb una canya de bambú, que és la que s’encarrega de produir el so.

Està afinat en Si bemoll i emet sons una octava per sota del clarinet soprano. 

-        Oboè: és de fusta (com el clarinet) i pot ser, en alguns casos, de marfil.

Té una llengüeta doble col•locada a l’extrem d’un tub estret d'uns 60 cm proveïts de forats i claus, de forma lleugerament cònica. Són de diferents grandàries i són en la majoria dels casos fetes pels intèrprets, les quals prenen molt temps per la elaboració.

El seu registre va des del si bemoll3 fins al sol6, encara que en alguns casos és possible arribar fins el do7 (dues octaves i mitja o tres).

El seu so és acre, nasal, penetrant, aspre, ronc i avellutat.

-        Corn anglès: és de fusta (com el clarinet) i pot ser, en alguns casos, de marfil.

Té una llengüeta doble col·locada en l’extrem d’un petit tub amb forma de ganxo, que es col·loca en la part superior de l’instrument, i l’extrem oposat té forma de bulb.

El corn anglès és més llarg que l'oboè i pot sonar una quinta més greu. La seva tessitura va des del mi3 fins al sib5, és a dir, dues octaves i mitja. En algunes orquestracions, pot arribar al mib greu.

És el contralt de l’orquestra.

-        Requint: és de fusta.

Té una llengüeta simple.

Està afinat en Mi (Mi bemoll), o sigui, una quarta per sobre del clarinet soprano en Si bemoll. El requint és també un instrument transpositor.

És de tonalitat aguda.

Un exemple d'orquestra simfònica d'instruments de vent-fusta és:

Música: Instruments de corda de l'orquestra simfònica

A música, em començat pels instruments de corda de l'orquestra simfònica:

Definició

Els instruments de corda fregada o d'arc deuen el seu nom al fet que les cordes sonen en ser fregades amb un arquet. Constitueixen el nucli principal de l'orquestra i, de fet, en són l'origen. L'orquestra simfònica actual deriva de les orquestres de corda, a les quals es van anar afegint instruments de vent i percussió.

Poden ser:

·         Corda fregada o d’arc: les cordes sonen en ser fregades amb un arquet. Constitueixen el nucli principal de l’orquestra i en són l’origen.

-          Violí i viola: tenen la mateixa morfologia, encara que la viola és més gran i està afinada una quinta més avall. La viola té un so més avellutat, però el violí té més possibilitats expressives i es toca amb un arquet més llarg.  Estan afinades per quintes (Sol2, Re3, La3 i Mi4 pel violí i Do2, Sol2, Re3 i La3 per la viola).

El so del violí és més agut i el so de la viola es situa entre els aguts del violoncel i els greus i mitjans del violí, és a dir, és considerada com el Contralt o el Tenor Dramàtic de la família de la corda.

-          El violoncel: té els mateixos elements i una morfologia igual als del violí i viola. Les seves característiques corresponen exactament a les del violí: afinació de les cordes per quintes (i no per quartes), exactament una octava per sota de les de la viola (Do1, Sol1, Re2, La2).

Tradicionalment és considerat un dels instruments de corda que més es sembla a la veu humana. Transmet els sons greus a la tapa i els sons mitjans i aguts a la contratapa.

-          El contrabaix: és el més gran i, per tant, el que fa funcions de baix en el grup. L'afinació de les cordes és per quartes (Mi-1, La-1, Re1, Sol1, quan les cordes són quatre).

Té un so greu, i és molt profund i potent.  

·         Corda pinçada: les cordes es toquen directament amb els dits. Són els d’origen més antic.

 

-          La guitarra: ha estat, d'entre els instruments tipus llaüt, el que més ha evolucionat. Té sis cordes afinades Mi1, La1, Re2, Sol2, Si2, Mi3, i també existeixen models amb dotze cordes.

El so de les cordes afinades va del greu al agut. 

-          L’arpa: descendeix directament dels instruments de corda més antics. Té quaranta-sis cordes afinades a l’escala no cromàtica de Do bemoll Major amb una extensió de sis octaves i mitja.

Amb el mecanisme de pedals, pot afinar-se cada corda un o dos semitons més alt, però al canviar l’afinació d’una corda es modifiquen totes les del mateix nombre on poden ser afinades en Do bemoll, Do. o Do sostingut.

·         Corda percutida: és colpejada per una espècie de massa o per un petit martell.

-          Piano: és el rei dels instruments, el de majors possibilitats harmòniques i dinàmiques. Originalment es deia Pianoforte (suau-fort), perquè podia contrastar el volum del so. L’afinació de les dos cordes que es troben properes a la proporció d’un harmònic simple, com una cinquena justa, produeix batiment en els tons més alts (en la seva harmonia coincident) degut a la diferència d’altura entre els seus harmònics coincidents. En el cas de l’interval que està prop d’una cinquena justa, s’escolta un batiment fort que triplica la freqüència fonamental de la corda més greu (una octava més una cinquena justa per sobre), i duplica la freqüència de la corda més aguda (una octava per sobre). És a dir, té 88 tecles, aproximadament unes 7 octaves.

El so de les seves cordes pot ser agut i greu. Les cordes de les notes agudes més altes solen tenir 1/30 polzades de grossor i 1/3 de polzada per a les cordes de les notes més greus.

 

Un exemple d'orquestra simfònica d'instruments de corda és:

 

Música: L'orquestra simfònica

A música hem treballat l'orquestra simfònica:

Què és?

El terme “orquestra” es deriva d’un terme grec que s’utilitzava per anomenar la zona de davant de l’escenari destinada a el cor i significa “lloc per a ballar”.

Per tant, l’orquestra simfònica és una agrupació o conjunt musical de diverses famílies d’instruments, com els de corda (davant, de més agut a més greu), de vent-fusta i de vent-metall (darrere dels de corda) i els de percussió i el piano (al final). Aquesta, té generalment més de vuitanta músics tot i que pot variar segons l’obra que serà tocada i la mida del lloc on es dugui a terme la presentació. Però hi ha molts que formen part del cor i mai es pot renunciar a ells, i d’altres  que són auxiliars i no sempre apareixen a l’orquestra.

 

Qui és la funció clar en l'orquestra?

I la funció clau en l’orquestra és el director. És la persona que no només manté el temps de la peça i de les entrades dels instruments per a que la interpretació sigui coherent, si no que també interpreta la partitura segons el concepte “global”, mantenint-se fidel a l’esperit original de l’obra tot donant una visió personal. Per aconseguir-lo, haurà de conèixer en profunditat la vida i obra dels compositors.

Un exemple d’orquestra simfònica és Caresse Sur l'Océan (Los Chicos del Coro) de Bruno Coulais: