Definició
Els
instruments de vent-metall són aquells instruments que tenen una embocadura de
broquet. Els seus sons diferents s'obtenen per la combinació de les diferents
pressions que els llavis fan en vibrar dins del broquet i -en els instruments
moderns, a partir del segle XVI, d'algun mecanisme que permet modificar la
llargada total del tub. Aquestes mecanismes han estat, essencialment, tres:
· Forats
practicats en el tub, a la manera dels instruments de fusta com en el cas de la
corneta renaixentista i barroca.
· Una colissa lliscant, com en el cas dels
sacabutxos i del trombó de colissa.
· Vàlvules, normalment tres, que tant poden
ser giratòries com, majoritàriament, de pistons.
La
progressiva incorporació d'aquests mecanismes als instruments d'aquest grup va
permetre ampliar enormement les seves possibilitats, especialment permetre que
fossin completament cromàtics, i ampliar la seva tessitura.
Poden ser:
Hi
ha diferents tipus de trompetes: la més emprada està afinada en si♭ (bemoll), i és un
instrument transpositor, i la més familiar per a nosaltres és la trompeta en
do, que no és transpositora. També hi ha trompetes afinades en fa, en la i en
mi♭.
L'embocadura
de la trompeta, té una perforació interior en forma de copa en U. Això fa que
la sonoritat de la trompeta sigui més vibrant, i menys càlida que la d'altres
instruments, com per exemple, la trompa. El tub de la trompeta, que pot ésser
de diferents aliatges, com per exemple de coure, tret de la part del pavelló
que és cònica, està constituït per un tub cilíndric, fet que en combinació amb
les característiques de l'embocadura li confereixen a l'instrument el timbre i
potència sonora característica.
-
Trompa: és un instrument de metall circular d'uns 35 cm. de diàmetre amb
l'embocadura i les palanques en la part superior i un extrem molt acampanat o
pavelló en la part inferior. La part central l'ocupen tres o quatre vàlvules
generalment giratòries, que es manegen amb la mà esquerra, i cantarelles
addicionals. S'agafa amb la mà dreta en el pavelló. Tancant parcialment
l'entrada del pavelló es baixa l'afinació; si s'obri per complet es puja, la
qual cosa atorga a l'intèrpret un cert control sobre les notes que puguin estar
desafinades. Si es tanca per complet l'obertura amb la mà es produït un so asordinat
o apagat.
L'instrument
sol construir-se amb llautó i de vegades es platea o es niquela. També hi ha
trompes fetes de plata alemanya, coure i, més rarament, plata.
La més
comuna és un instrument doble en fa/sib que incorpora una trompa en fa d'una
longitud aproximada de 3,65 m es toca en els registres de tenor i contralt. Amb
una trompa contralt en sib d'uns 2,75 m. També es troben trompes simples en Fa.
El que es troba amb menys freqüència en l'estranger encara que sí a Espanya són
els instruments contralt en sib. I més rar és ja en tot el món trobar trompes
dobles contralt en Fa/Fa, o soprano en sib/sib, així com trompes triples
contralt en Fa/sib/Fa.
Encara
que xicoteta, l'embocadura de la trompa és llarga i en forma de con. El tub
principal de l'instrument és també cònic en la major extensió possible. El so
de l'instrument és llis, líric i suau en la seua tessitura escrita més
característica de fa2 a fa4 (que sona una quinta més greu, sib1 a sib3).
-
Trombó: és un instrument musical aeròfon de la família de vent-metall. El so es
produeix gràcies a la vibració dels llavis de l’intèrpret en la part denominada
boqueta a partir de la columna de l’aire (flux de l’aire). Les diferents notes
s’obtenen per el moviment d’un tub mòbil, denominat vara, allargant la distància
que l’aire en vibració ha de recórrer, produint d’aquesta manera sons que també
es poden controlar amb una major o menor pressió de l’aire bufat per
l’intèrpret en la vara. També existeixen trombons amb vàlvules.
Interpreta
passatges solistes. En la família del trombó hi ha moltes variants amb diverses
tessitures i mesures. En la orquestra s’utilitza el trombó tenor i a vegades el
baix.
-
Tuba: és un instrument de vent-metall constituït per un tub de més de tres
metres de llarg, normalment de coure, blegat sobre ell mateix i amb perforació
cònica, perforació que es fa especialment ampla cap a la part del pavelló.
L'embocadura
de les tubes té forma de copa. Incorpora pistons i, a causa del seu volum, es
toca assegut. La funció de les tubes a l'orquestra sovint es reserva a fer de
baix dels trombons, essent un instrument poc utilitzat com a solista.
Existeixen
diferents afinacions dins de les tubes, les més comunes són Fa, Mi♭, Do o Si♭. Però la més comuna és la
tuba contrabaix, afinada en Do o en Si♭.
Les següents per ordre de tamany és la tuba baixa o Bombardó, afinada en Fa o
en Mi♭,
una quarta o quinta més alta que la contrabaix.
-
Fiscorn: és un instrument de vent metall format amb una embocadura de broquet,
vàlvules i tub cònic, de la família dels saxhorns.
Els
fiscorns de la cobla són saxhorns barítons afinats en Do i amb la configuració
típica de la banda: amb el pavelló o campana que mira cap endavant, com un gran
bugle. Els intèrprets del fiscorn es designen com a fiscornaires o simplement
com a fiscorns.
Actualment es troba en
formacions musicals a Catalunya ja siguin cobles o grups de música tradicional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada