Definició
Els instruments de corda fregada o d'arc deuen el seu nom al fet que les cordes sonen en ser fregades amb un arquet. Constitueixen el nucli principal de l'orquestra i, de fet, en són l'origen. L'orquestra simfònica actual deriva de les orquestres de corda, a les quals es van anar afegint instruments de vent i percussió.
Poden ser:
·
Corda fregada o d’arc: les
cordes sonen en ser fregades amb un arquet. Constitueixen el nucli principal de
l’orquestra i en són l’origen.
-
Violí i viola: tenen la
mateixa morfologia, encara que la viola és més gran i està afinada una quinta
més avall. La viola té un so més avellutat, però el violí té més possibilitats
expressives i es toca amb un arquet més llarg. Estan afinades per quintes (Sol2, Re3, La3 i
Mi4 pel violí i Do2, Sol2, Re3 i La3 per la viola).
El so del violí és més agut i el so de
la viola es situa entre els aguts del violoncel i els greus i mitjans del
violí, és a dir, és considerada com el Contralt o el Tenor Dramàtic de la família
de la corda.
-
El violoncel: té els
mateixos elements i una morfologia igual als del violí i viola. Les seves
característiques corresponen exactament a les del violí: afinació de les cordes
per quintes (i no per quartes), exactament una octava per sota de les de la
viola (Do1, Sol1, Re2, La2).
Tradicionalment és considerat un dels
instruments de corda que més es sembla a la veu humana. Transmet els sons greus
a la tapa i els sons mitjans i aguts a la contratapa.
-
El contrabaix: és el més
gran i, per tant, el que fa funcions de baix en el grup. L'afinació de les
cordes és per quartes (Mi-1, La-1, Re1, Sol1, quan les cordes són quatre).
Té un so greu, i és molt profund i
potent.
·
Corda pinçada: les cordes es
toquen directament amb els dits. Són els d’origen més antic.
-
La guitarra: ha estat,
d'entre els instruments tipus llaüt, el que més ha evolucionat. Té sis cordes afinades
Mi1, La1, Re2, Sol2, Si2, Mi3, i també existeixen models amb dotze cordes.
El so de les cordes afinades va del greu
al agut.
-
L’arpa: descendeix
directament dels instruments de corda més antics. Té quaranta-sis cordes
afinades a l’escala no cromàtica de Do bemoll Major amb una extensió de sis
octaves i mitja.
Amb el mecanisme de pedals, pot afinar-se
cada corda un o dos semitons més alt, però al canviar l’afinació d’una corda es
modifiquen totes les del mateix nombre on poden ser afinades en Do bemoll, Do.
o Do sostingut.
·
Corda percutida: és
colpejada per una espècie de massa o per un petit martell.
-
Piano: és el rei dels
instruments, el de majors possibilitats harmòniques i dinàmiques. Originalment es
deia Pianoforte (suau-fort), perquè podia contrastar el volum del so. L’afinació
de les dos cordes que es troben properes a la proporció d’un harmònic simple,
com una cinquena justa, produeix batiment en els tons més alts (en la seva
harmonia coincident) degut a la diferència d’altura entre els seus harmònics
coincidents. En el cas de l’interval que està prop d’una cinquena justa,
s’escolta un batiment fort que triplica la freqüència fonamental de la corda
més greu (una octava més una cinquena justa per sobre), i duplica la freqüència
de la corda més aguda (una octava per sobre). És a dir, té 88 tecles,
aproximadament unes 7 octaves.
El so de les seves cordes pot ser agut i
greu. Les cordes de les notes agudes més altes solen tenir 1/30 polzades de grossor
i 1/3 de polzada per a les cordes de les notes més greus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada